dilluns, 13 de desembre del 2010

set



Foto del magnífic fotògraf Marcelo Padilla Bugarín-Maussé

http://www.artemergente.blogspot.com/


i si et dic set és set
el que m’inocula
d’ansietat les venes
de la memòria:
set del teu alè
a la meva orella
set del frec
de la teva pell
contra la meva
set de l’oceà
dels teus ulls
set d’amarar-me
de la teva saliva
set de sang i
set de llàgrimes
set set set
torrent de set
allau de set
martiri de set
com el desert
sense oasis
com l’estepa
sense vodka
com la frontera
sense tequil•la
set
set que em consumeix
set que me tomba
set que m’estira
set que m’arrossega
amb macs i estelles
set que em fa pujar
parets i muntanyes
escarritxant-me
per les roques
set que em tira a avencs
a pous secs
a forats
sense fi
sostres
ni marges
agonitzant de por
de vertígen
de paràlisi
set que m’humilia
fins a tocar
la fondària
de la desesperació
set que em fa saber
què és l’heretgia
de la fam
carnívora
i devoradora
que em beuria
la teva sang
el teu pixum
per sadollar-me
per espassar-me
aquesta set
tenir set
set de set
set set set
set de set
i no escoltar-me

dissabte, 4 de desembre del 2010

5 batalles



el dijous es va tornar a projectar el documental "5 batalles", en què surt el meu poema de El poder del cuerpo , de Meri Torras, de fons. Com que no vaig poder entrar quan el van estrenar a la Bonnemaison duia l'espineta clavada, així que me'n vaig anar, un peu davant l'altre a la casa Elizalde.

És una gran història, la protagonista és una de les dones més valentes que he conegut mai, perquè sí, la vagi poder conèixer en acabar i em vaig sentir molt, molt afortunada. Però també molt petita: el meu poema va ser escrit amb motius molt més pàl·lids i humils, em va impresionar com augmentava de significació i trascendència acompanyant la història de les 5 enormes cicatrius d'aquesta noia.

Felicitats a totes per aquest gran treballa.

La foto és un moment del curt: ella reflexionant en veu alta, mentre es maquilla i s'enfronta a la seva imatge en el mirall.

Us recordo el poema:

cada dia em sento
més lluny de mi mateixa
el reflex en el mirall
mostra una figura aliena
em sento estranyada
del meu propi cos
i em provoca rebuig
haver-lo d’habitar
però no tinc cap més casa on viure
–i aquesta em surt barata
no menja tampoc massa–.
En mirada d’altri
me sent soscavada
fins a un punt
que ja ni sé ben bé
on està el límit
entre jo i jo mateixa.
Però em penetra a mi
o penetra a l’altra?
A aquesta altra mª antònia
a qui li agrada
menjar, riure i fer l’amor?
Perquè ella ja no sóc jo
jo sóc vella i obscura
trista, lletja
resignada i temorosa
insomne i malaltissa
pesarosa de viure
rotunda com un forat
insadollable de no-res
massa de mortífera insatisfacció
una mitja despulla només

dimecres, 1 de desembre del 2010

el meu cos



Foto de l'extinta www.lokura.blogia

aquest dies estic assistint a un congrés sobre el cos,jo us en parlo un poc del meu


el meu cos
que no pot jugar a ser dur i sec ni que vulgui
sap però fer-se estremir a voluntat.
Saps que no m’espanten ni el tro ni la tempesta
i que tot és una excusa
per furgar en els plecs de tot allò que ens uneix.
El silenci es torna aleshores l’abraçada
de l’alè contingut.
Ningú no vol trencar el moment
ram obert de pell i escalfor
de l’apnea amatòria
de l’exploració abissal
que perllonguem fins a l’extenuació dels pulmons
fins que quasi hem tocat fons

dijous, 25 de novembre del 2010

Idea



Idea Vilariño era una magnífica poeta uruguaia que va morir la primavera del 2009, jo me'n vaig assabentar al desembre i vaig tenir un disgust grandíssim: no ho havia llegit a cap diari, no n'havia sentit parlar a ningú. La bella i rebel havia desaparegut i no s'havia trasbalsat el món. I jo no n'havia sabut res.
Aquest és un petit i tardà homenatge:


m’aixeco
bec aigua
com si l’angunia
poués fer-se baixar
gola avall

m’assec
creuo les cames
com si un sol gest
pogués fer retenir
la teva presència
al meu entrecuix

camino
fins arran
de la finestra
com si els regalims
de pluja als vidres
poguessin substituir
les llàgrimes

m’agenollo
recullo
antigues partitures
com si hi hagués
pentagrama
clau, escala
per articular
el malestar

obro la boca
però ja
no puc cridar

i com que els poemes de Vilariño tenen massa densitat, són massa clarividents i tenen una qualitat massa enlluernadora com per posar-los al costat del meu maldestre homenatge, poso un enllaç a un web que recull la seva imprescindible obra en la secció d'"intertextos"

dilluns, 22 de novembre del 2010

i com que malgrat tot no em dóna la gana callar-me...




i tu que m’escoltes
llença’m com a carnatge
per als carronyaires afamats
pren-me l’esquer de la paraula
d’aquesta boca que no calla
com nafra oberta
que no para de rajar
i allibera’m de la tirania
de no conéixer silenci
ni descans


Foto d'Antonio Más Morales,
un fotògraf molt suggerent.
Us en recomano el web:
http://www.antoniomas.com/

divendres, 19 de novembre del 2010

divendres

és divendres i a aquestes alçades ja està clar que tampoc em donen el premi de poesia que es falla diumenge. Ja he perdut el compte de a quants m'hi he presentat. Ja sé que dir això no és gaire elegant, que seria molt més poètic dir que escric per mi mateixa i que no m'importen el reconeixement ni els mèrits. La veritat, però, és que jo vull publicar i vull ser llegida: jo escric per un/a lector/a, escric pensant que alguns versos meus poden agradar tant a algú com a mi escriure'ls i que aquesta persona s'hi pot sentir identificada, s'hi pot trobar i li poden servir per alguna cosa. Crec en el canal comunicatiu, per això és frustrant veure que els teus poemes no arriben a escampar-se i a crèixer arreu. Per això tinc un bloc, tot i que tingui tants pocs seguidors i comentaris. Sort de tu, Maria, i de tu, mq, i sort d'Amphibia, l'editorial online que en breu em publicarà el moll de l'os.
Tot i que per mirar de concentrar-me més en el que de veritat importa he suprimit els seguidors i el comptador de visites. De manera que si us voleu comunicar amb mi escriviu-me un comentari. Si no jo seguiré imaginant-me a aquest/a lector/a ideal, sense pressions de números ni estadístiques.
Una forta aferrada,
mA

dimecres, 10 de novembre del 2010

per entre llivanyes i juntures


El divendres i dissabte són ja les III Jornades Marçalianes a València i com que ja hi estic capficada amb la comunicació que hi presento, deixo aquí un petit homenatge a la poeta d'Ivars i a la de Lluchmajor


Furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.
Maria-Antònia Salvà

Dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu, supervivent.
Maria-Mercè Marçal


com si per entre llivanyes i juntures
un cactus, endèmic del teu hàbitat natural
lluités per ancorar les seves arrels
xuclant aigua i nutrients i fent pujar la saba
així jo, dona monstre, dona drac
busco aferrissar-me en la viva abraçada de la teva carn


I per il·lustrar-ho, el quadre "Raices" (1943) de Frida Kahlo

dissabte, 6 de novembre del 2010

cavitat



L'abraçada - Egon Schiele. 1917

reclames
l’abraçada esponjosa
que durant tants sopars
has contribuit a crear
i sóc lluna plena
quan voldria ser cavitat
en què tu vinguessis
a omplir-te fins a vessar

dissabte, 30 d’octubre del 2010

ser cavall



ser cavall i galopar
la teva geografia sencera
pasturar en la planície
de la teva panxa
abeurar en la fresca gorga
de la teva boca
reposar vora l'ardent brasa
de la teva fondalada.
Ser cavall i galopar
esquinçant els relleus
dels cims que et coronen
desafiant les inclemències
de la teva meteorologia salvatge
satisfent la revolta dels sentits
que s’apresten a la batalla.
Ser cavall i galopar
descregut de brida
creença o ideologia
abraçant la batalla
que és amb tu el viure


La imatge és un preciós exemple de pintura tradicional xinesa, extreta del web de China Internet Information Center.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

retrat



na Marijo Ribas m'ha fet aquest preciós retrat en aquarel·la com a imatge per a la nostra publicació conjunta "el moll de l'os/ el tuétano" que veurà la llum imminentment a la nova editorial online Amphibia. Na Marijo cada dia es supera més a ella mateixa: és una artista genial i orginilassíma

dissabte, 16 d’octubre del 2010

30è aniversari



aquest gruix de kilos
que fa 8 anys
que habito de més
fa temps que m’ha fet saber
de la flexibilitat de l’existència:
36-38-40-42...
Que les talles com els anys
les vull elàstiques i generoses
que no passin en va
i que vagin deixant
la seva petja
augmentant l’armari
de faldilles que ja no entren
o fent-me regal d’arruguetes
que vagin perfilant una mirada
només de vegades
un poc més sàvia
però sempre
un poc més intensa


Ah, la foto del pastís, que és tan real com els kilos que habito, és de www.pincakebox.com, una tenda de pastissos i cupcakes meravellosa situada a Denville, New Jersey. Us recomano que entreu a la web perquè no té desperdici!

dijous, 16 de setembre del 2010

Recital diumenge al niu d'estiu de l'Arts Santa Mònica





NIU D’ESTIU és la proposta d’intervenció-instal·lació a la façana d’Arts Santa Mònica realitzada per Emiliana Design Studio. Planteja utilitzar temporalment la rampa com un gran pedestal on uns grans «objectes-habitacles», d’aspecte totèmic i clarament visibles des de qualsevol punt de La Rambla, actuen com a reclam visual i punt d’atenció cap a la façana de l’edifici.
Aquests habitacles, punts de trobada, descans i desconnexió, ofereixen una certa privacitat insinuadora en un espai públic i es presenten com un objecte relacional i mediador: un lloc d’encontre i socialització per a aquells que coincideixen a l’interior.

Dins el marc de l'exposició Barceló abans de Barceló, s'organitzen sessions de lectures de poemes al niu d'estiu de la terrassa de l'Arts Santa Mònica, on poetes joves de les Illes Balears recitaran poemes d'alguns dels poetes preferits del pintor mallorquí i també de propis.

TALLER LIMFÀTIC (Poesia catalana insular de la dècada
prodigiosa)


DIUMENGES A LES 19.00H
Sessions organitzades per la Institució de les Lletres
Catalanes

DIUMENGE, 5 DE SETEMBRE
Carles Rebassa recita BLAI BONET I BIEL MESQUIDA

DIUMENGE, 12 DE SETEMBRE
Pau Vadell i Vallbona recita ANDREU VIDAL I JOSEP ALBERTÍ

DIUMENGE, 19 DE SETEMBRE
Maria Antònia Massanet recita NICOLE D’AMONVILLE I MIQUEL BAUÇÀ

DIUMENGE, 26 DE SETEMBRE
Jaume c. Pons Alorda recita ÀNGEL TERRON I JOAN PALOU

dimarts, 7 de setembre del 2010

retalls autobiogràfics



foto de balearweb

hi ha qui es pensa que faig poesia autobiogràfica, però en realitat només en tinc 3 de poemes que es poden qualificar així. Aquí, un retall d'infantesa i d'història familiar

llatra

sa meva padrina no coneixia sa peresa
i ses seves mans no tenien aturador:
quan no feia res, feia llatra.
Amb ses veïnades
acabades ses feines
es reunien en rotllana a n’es porxo
entre paneres de tires de palma
que el padrí preparava
i al que jo alguna vegada
havia acompanyat a cercar.
Ses llengües anaven i venien
seguint es ritme opac de ses mans
que dibuixaven alegries iesperances
entre rialles i bromes
mentre feien paneres
canastres i senalletes.
Ses tapes i ses anses
les feia na Maria Monja
–sa meva padrina–
que com que era coixa
òrfena de mare
i filla d’indiano falangista
no havia conegut feina feixuga
i tenia ses mans més fines
tant, que totes li alabaven.
Quan arribava s’horabaixa
qui més qui manco
anava partint
una a fer es sopar
s’altra a arreglar s’animal
s’altra a colgar els néts.
Es padrí havia anat a s’hort
i començava a fer ses sopes
i sa padrina
amb ses seves mans tan fines
perquè era coixa
òrfena de mare
filla d’indiano falangista
i no havia conegut feina feixuga
continuava fent tapes i anses
metre queia es sol d’horabaixa

dimecres, 1 de setembre del 2010

menjua



dents llengua llavis i alvèols pal•latals
se saben en mi aliar
fins a conjurar
les més dolces paraules
carícia xiuxiueig tendresa besada.
Que l’amor com el menjar
el vull ric en calories i ben gustós
cheesecake browney tatin
robiols de moniato brossat i cabell d’àngel.
Tan bona menjua se sap
sòlida i fidel aliada
així jo vull entregat amant
que li agradi menjar i ser menjat
i es llepi els dits
després de cada àpat

podridura

la primera besada
va portar com a senyal
floridura al rebost.
La fruita se'm podrí
acabada de collir de l’hort
on ens vam donar
la primera abraçada.
En el primer berenar
la llet va ser agre
i les pastes estantisses.
Passades les setmanes
l’aigua del pou
es va fer tèrbola.
Que tant m’estimaves
que tot ho feies malbé

dimarts, 31 d’agost del 2010

Pregària




amant botxí
que em sotges en el carrer i dins del clos
t’anuncio el meu endavallament de la creu
en què m’has immobilitzada
per fer-me devota oració en l’empenediment
mentre que en el rampell de la ira
m’has augmentat les nafres del martiri
amb compassió inconeguda.
Lluny llançaré la corona d’espines
amb què m’has ancorat a una vida de dolor
i a la fi escoltaràs la meva voluntat
així com a mi m’has obligat
a acatar l’autoritat del teu regne

dijous, 12 d’agost del 2010

Una altra traducció de Lucía Aldao



Una altra traducció de Lucía Aldao publicada a Figalport, gràcies a la invitació i ajut d'Helena González, professora de Filologia Gallega de la UB i investigadora del Centre Dona i Literatura. Espero que us agradi.

Poso també una imatge de Lucía Aldao que m'agrada particularment pel bigotet que du i que em fa trobar-li semblança amb Beatriz Preciado. Ella és també una coneguda activista queer membre de Maribolheras precárias.


Extret de:
Lucía Aldao, rdl, 734, supl. de Galicia Hoxe, Compostela (28/08/2008): 5.


Poemaa


Per no donar-me compte a temps que volia que el meu poema
tingués gust de carn a la brasa,
vaig haver d'esperar-me al final de la tarda
per a confirmar tema i intencions.

L'estiu i els versos
tots els demano amb molta carn.

El dia sencer sense deixar-nos,
i maldestre i indignada
vaig deixar que l'aldea sencera se'm fos ficant als pulmons.

Jo amb gana no sé escriure,
però se m'acudeixen molts versos…

I va ser començar a veure-hi en rigorós directe els primers passos del sopar
perquè aquell fum gustós
arribés a aquestes pàgines molt abans que jo.
Quin detallàs.
Que n'és, d'agraït, aquest tal vici
que em permet fer saliva i fer poemes
mentre es van fent les brases.

………………

Jo mossego el bolígraf en pla metàfora de gana
i apropant-me a la taula, musa meva,
comprovo com l'amanida de tomàquet li farà tant de bé
al meu poema com a la carn a la brasa.

Assaboreixo cada tros d'aquest estiu que no comença.

Sóc capaç de menjar en proporció a com et trobo a faltar.



Poema nascut d'una costella (de porc).

dimarts, 10 d’agost del 2010

Traducció de Lucía Aldao

L'arrel de la gatosa verda

Extret de:
Lucía Aldao, rdl, 734, supl. de Galicia Hoxe, Compostela (28/08/2008): 4.

Aldao, Lucía. "L'arrel de la gatosa verda". Taller de traducció del gallec i del portuguès. Traducció de Maria Antònia Massanet. Barcelona: Filologies Gallega i Portuguesa – Universitat de Barcelona, 2010.

Aquesta és la història que es sosté en el record de les teves espatlles,
en aquesta part de la ciutat que es nega a dormir perquè nosaltres no ho fem
i en el desig de reclamar-li a l'estat que ens concedeixi una baixa
per amor…
Aquesta és la cara dura que proposo davant d'un cos més feble.
Som nosaltres sortejant-nos els parcs
o jo dormint encara en el mateix llit en el que et trobava a faltar.

La pel·lícula va d'això,
de la possibilitat d'una nit enorme,
de l'esperança que l'estiu duri cinc anys més
i de que surtis de la següent porta.
De la següent, no de qualsevol.

Suposo que sóc massa inestable pel que fa a les albes
i no tindria prou amb els dits de la ciutat
per explicar-te les vegades que ho he fet malament.
Però tampoc en tindria prou amb la profunditat de les coses profundes
per tal que imaginis la intensitat de la història.

Tot això té més de vers que de veritat,
però a vegades, penso que he lluitat per a que no m'agradin les balades,
fins i tot vaig proposar prohibir l'efecte de la música
sobre les ganes de que tornessis.
Però era mentida.
Ningú pot rebatre certes teories:
allò que cau
cau,
i travessa el terra mil vegades si cal…

La pel·lícula va d'això,
de la certitud de que sóc capaç d'escriure coses súper alegres.

I ja posats,
fes-me un passeig marítim (envidriat)
que ens protegeixi de totes les ressaques.

diumenge, 8 d’agost del 2010

RONDA POÈTICA ARTÀ 2010: ÀFRICA ES FA POESIA




Us deixo el poema que he presentat aquesta any a la Ronda Poètica, dedicada en aquesta ocasió a Àfrica, que com cada any des de'n fa 7 organitza Artà Solidari dins el context de les festes d'Artà

examina el joc d’aparences
que ens uneix al tacte
i ens entela els sentits
fins a esborronar-nos
la fina paret trencadissa
que ens separa nord i sud
orient i occident
la pal•lidesa de la negritud
–pampalluguejant noció
del temps perdut.

Ferm es fa present
el pes de la serralada
sobre el palmell
i el que era caliu
esdevé lava roent.
Com el volcà
com el volcà despert.

Com desvetllat ara
el dimoni maliciós
que en constel•lació titil•lant
ens estampa a l’univers
de la diferència i la separació.

Com si no poguéssim
més que reflectir la llum
d’altres sols
que a cada instant
ens recorden
que mai han estat nostres
i que ens il•luminen de prestat
fugaces aclucades d’ull
–i d’un preu massa elevat–
a milions d’anys d’aquí.

Tanta solitud de llunyania
tants de camps
de silenci i injustícia
encara per solcar
i l’ombra allargassada
de la ferotge travesia
nit i dia
per terra o per mar.

I et miro i em mires
en la profunditat
del continent obscur
que cada dia se’m fa més clar
i m’il•lumina en satèl•lit translúcid.

I et miro i em mires
i les muntanyes s’abracen
per crear càlids avencs
des d’on furgar
en unes entranyes parelles
que ens mostren
tot allò que ens uneix.

I et miro i em mires
reflexats en la mar
que ens ha vist néixer
i que una seva retirada
bastaria per unir
les nostres ribes.

I et miro i em mires
com si no poguéssim
sinó fer-nos fetals
petits, involucionats
i refugiar-nos al gresol
caliu roent
primera llum
volcà despert

dimecres, 21 de juliol del 2010

escrit en el cos



i la carn es va fer verb
per narrar la nostra història.
Amb fresca tinta de triperia fina
vas bordejar els contorns de la realitat
pensant que seria un bon aïllant natural
i que aquella no ens podria engolir mai.

Però la carn és finita
i la carn vol carn
sense saber-ne res de l’eternitat.
Un cos rere l’altre
per tapar els forats, clivelles i juntures
i tot i així no arribar-hi mai.

Ni tot el desordre ni l’anarquia
bastarien tampoc
per recol•locar tots els ossos
falanges, cartílags i muscles
d’aquesta història
ni per aturar les ganes de disseccionar-la.

Ni les pols ni els sòlids
amb la seva fúria barbitúrica
ni l’ofec del fum engolint-nos, atònits
ni el tsunami de l’oblit alcohòlic.

Ni les cartes llençades
sobre l’antic llit del caliu
ni la finestra mig tancada
a l’hora de la migdiada
ni l’aixopluc més ferm
en tempesta desfermada.

Ni l’onada de la mar més càlida
ni la flaire perfumada
de la teva darrera besada
ni el suc melós
que et soia entre les cames
ni tots els desitjos
de revolta projectada
que s’entreteixeixen per cosir-te els vestits
i cobrir-te tanta desvergonya consumada

cos savi



l’aigua de pluja m’arrela al pit
i m’anega tota esperança material
de tornar-te a veure
però de nou em sorprenc
amb aquest cos tan savi
que a la primera de canvi
sap on s’amaga la certesa
dels cossos que ha conegut
en l’extensió dels dies
i la profunditat de les nits.

Pareix mentida
que en sàpigues tan poc
tu, d’això. Maldestre com ets
en les arts de l’endevinació
no em vas veure venir
les ànsies de castrar-te
de tallar-te de cop
aquesta ombra de mascle
que et seguia a totes bandes
impedint-nos la més mínima intimitat
i empastifant-nos els llençols
de sobredosis de testosterona.

Jo hagués volgut una altra cosa.
Però com fer-t’ho saber
si només parlàvem de tant en tant
i de forma atzarosa la mateixa llengua?
Fins que vam coincidir
en la continguda plenitud
de l’esponerós cunnilingus
i tu et vas preguntar
–abans de tornar-te a capbussar
en l’avenc de la luxúria–
on havia estat tot aquest temps.

I ara que tot això s’ha acabat
i que de retruc et vaig retrobant
em maleeixo per tot
el que t’he ensenyat
i perquè ho vagis repartint
en classes particulars
en domicilis aliens
a preu de cost
tan fàcilment

dimecres, 14 de juliol del 2010

Boda




Amb dos mesos de retard, el poema de la boda d'en Dani i n'Esther:


ara que l'amor us ha empés l'un a l'altre
i sense concessions uns dau
rebeu i doneu
en aquest gest
fins a l'extrem del revolt
i davant tots nosaltres
sabeu
que ell busca
la metamorfosi dels contraris
més que el sossec estàtic.

Axí que no us deixeu
prendre per l'artifici:
doneu benvinguda al cel clar
però no siau esquerps
al tro i a la tempesta
perquè no són sino una excusa
per furgar en els plecs
de tot allò que us uneix.

Els vostres cossos
permeteu sacsejar
pel màxim nombre de notes
des de la cançó de bressol més calma
fins a les composicions més ossades
en la sinfonia dels dies que passen
sense tèmer l'esclat del goig
en fregar les notes més altes.

Deixeu-vos portar passió enllà
com la llengua del volcà roent
es vessa pel pendís de la muntanya
quan s'ha despert el volcà rugent
o si, de sobte
us sentiu atrapats pel preàmbul del gel
recordeu que fins el glaciar més ferm
per l'emoció es fon en tremolós abaltiment.
Però si la malastrugança us paralitza
fent-vos dubtar en les cruïlles del camí
penseu que una sola mirada bastaria
per redreçar-vos l'esperit.

I, arribats aquí
què més se us pot dir?
Que no us facin por els contraris
que no defugiu la confronta
que no eludiu l'atracció per l'adversari
perquè en ell trobareu
amic fidel, lleial complementari.

Ara que l'amor
us ha empés l'un a l'altre
i sense concessions us dau
rebeu i doneu
en aquest gest
fins a l'extrem del revolt
i davant tots nosaltres
sabeu
que res no satisfà tant
a la gent que estimeu
com compartir amb vosaltres
aquest moment

dilluns, 5 de juliol del 2010

Mis 5 batallas

Aquest divendres 9 a les 20'30 a l'auditori gran del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison es projecta el documental Mis 5 batallas, que inclou quatre poemes de El poder del cuerpo: "Endreço les peces" i "Retallo paraules boniques" de Gemma Gorga, "La cicatriu" de la meva estimada Maria-Mercè Marçal i "Tetralogia de la caiguda - IV" de jo mateixa. Ja us podeu imaginar quin gran honor representa!
El documental promet molt: narra la història real d'una adol·lescenta amb obesitat mòrbida i artritis juvenil que passa per 5 operacions: una per reduir l'estòmac i 4 per, un cop aprimada, treure la pell sobrant de les extremitats. De manera que es centra en la problemàtica relació entre cos i identitat.
L'entrada és lliure, animeu-vos!

dissabte, 19 de juny del 2010

geografies de la passió

el teu cos i el meu
construeixen geografies
modelades per l'erossió
que les batalles de la passió
han provocat en els nostres encontres.
Que nosaltres som pedra i el temps, aigua
i l'amor està fet de pedra calcària

dimarts, 15 de juny del 2010

Presentació del nº 58 de la revista Exit

Amb el títol de "Poésie catalane: les voix ne dorment jamais", s'ha publicat una selecció de jove poesia catalana a la revista quebequesa de poesia Exit. El recull presenta poemes de Teresa Colom, Àngels Gregori, Laia Noguera, Núria Martínez-Vernis, Jordi Nopca, Josep Pedrals, Esteve Plantada i jo mateixa.
El número serà presentat per Teresa Colom i Àngels Gregori, l'antòloga, a l'estand D7 de la Place Saint Sulpice dins el marc del Marché de la Poésie, que es durà a terme a París del 17 al 20 de juny.

diumenge, 13 de juny del 2010

esport de risc



Egon Schiele

aquest turó que et forma la cuixa
el voldria escalar tot d'un cop
des del genoll que m'ofereix redós
fins a la fondalada de l'engonal ensenyorida
per instal·lar-me al bosc espés del teu pit
i atalaiar la balconada dels teus llavis
i acceptant el repte i d'un salt
ascendre pel puig aspre de la teva galta
i desvergonyida capbussar-me
-pel ventall de les teves parpelles empentada
des del penyassegat pel que el teu nas guaita
a l'avenc de la teva boca desmesurada

diumenge, 23 de maig del 2010

Vestida de tu






de les teves mans
la tebior a la pell
em faria un vestit de tu
per així poder-te dur a tot arreu
perquè és quan em cobreixes
que em sento més vestida
quan mori vull
que m'amortallin de tu

dimecres, 19 de maig del 2010

Aniversari Versos FNAC

Aniversari del cicle Versos a la FNAC, conduït per Teresa Colom, per celebrar-ho, recital de tots els que hem passat per allà: Àngels Gregori, Jordi Nopca, Carles Hac Mor, Blancallum Vidal, Josep Anton Fernández, Andreu Galán, Josefa Contijoch, Elies Barberà, Teresa Colom i jo mateixa.
A les 19h a l'auditori de la FNAC El Triangle.
Us hi esperem amb un bon grapat de versos ;-P

dilluns, 17 de maig del 2010

Ressons aliens d'antologies que vindran

Fa temps ja que n'Àngels Gregori ens va demanar poemes per una antologia de joves poetes catalans editada al Quebec. Ja queda menys per tenir-la a les nostres mans i ja comença a tenir ressó mediàtic. Aquí una referència de la revista de poesia Exit, amb seu a Montreal, a la qual apareixen traduïts alguns dels poemes dels antologats a la secció titulada "Poésie catalane: les veux ne dorment jamais". Entre els anomenats ens trobem la mateixa Àngels, Teresa Colom, Jordi Nopca, Núria Martínez-Vernis, Laia Noguera, Josep Pedrals, Esteve Plantada i jo mateixa, que estic a rabiar de ganes de llegir-me en francès traduïda per Elisabet Ràfols.

dijous, 22 d’abril del 2010

Cabaret de les 1000 paraules



Aquesta nit, una bona manera per anar escalfant motors per Sant Jordi: "Cabaret de les 1000 paraules" al Centre Cívic del Besós. Un cabaret on la paraula és la protagonista a través d'esketchos, monòlegs, música i, sobretot, poesia, molta poesia!
Jo recitaré una tria dels meus poemes que problematitzen el cos. Us deixo el primer d'ells, reescrit per l'ocasió:

autoretret captatiu del lecto-oient present

ara no et facis l'innocent
ni em desvïis la mirada
aquí em tens:
totalment despullada
sencerament ofrenada a tu
no sóc més que pell i carn i sang i ossos
equilibri de glàndules i hormones
cúmul d'òrgans tremolosos
fragilitat d'impulsos neurològics
efervescència de microorganismes
bullint
pasterada de podridura futura
al cap i a la fi
i que pots fer esclatar
només acostant
el teu bisturí esmolat

dissabte, 13 de febrer del 2010

Pescàvem en tèrboles aigües


pescàvem en aigües tèrboles
com d’habitud
sempre tensat, el fil,
i corbada la canya
la lluita allargassada
amb els peixos escàpols
que rarament ens proveïen
del més necessari.
El temps es dilatava
en la passivitat de l’espera
i de tant en tant ens torbava
la remor de les ungles creixent
la carícia dels cabells
cada vegada més llargs
cargolant-se amb el vent.
Aviat ens vam veure
posseïts per una dolcíssima
desmemòria:
ja no recordàvem
l’inici de les coses
i la seva durada
se’ns difuminava
fins a l’atordiment.
–Però nosaltres
no som Castorps
embriagats de rutina
i amorosits d’inacció
nosaltres pesquem
amb el fil sempre tensat
i la canya corbada–
vaig dir jo
amb la vista perduda
entre les tèrboles aigües

diumenge, 31 de gener del 2010

no variarà la mesura de les coses


no variarà la mesura de les coses
i el sol serà roig
i negra la nit
no variarà la mesura de les coses
i l’abraçada serà ferma
i ver el somrís
no variarà la mesura de les coses
i la mirada confiada
il·luminarà el camí
no variarà la mesura de les coses
i la il·lusió ens cobrirà
en fina pluja d’abril
no variarà la mesura de les coses
i la neu serà blanca
quan rodoli pel pendís
no variarà la mesura de les coses
i la platja serà verge
com cada dia d’estiu
no variarà la mesura de les coses
i les herbes seran dolces
i les coques sucre fi
no variarà la mesura de les coses
i cada vegada em diràs que sí
no variarà la mesura de les coses
i seguiré jugant a conjurar cada desig

dissabte, 30 de gener del 2010

Presentació de El poder del cuerpo a la Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem

La Casa Museu Llorenç Villalonga us convida
dijous, 4 de febrer, a les 19h

PRESENTACIÓ: EL PODER DEL CUERPO.
Antologia de poesia femenina contemporània
A càrrec de Meri Torras, compiladora, i amb les poetesses Maria Antònia Massanet i Mireia Calafell.
Meri Torras ens guia en un viatge a través de la poesia femenina contemporània, posant l’èmfasi en les relacions entre cos i textualitat. “Aquest no és un llibre de poesia, o no és només un llibre de poesia. Si tens consciència de viure en un cos (i viure només és possible en un cos), has de llegir aquest llibre, que és en primer lloc una immersió dins de nosaltres mateixos com a ens físics i en allò que suposa. Si la medicina ens xerra del cos que pateix, la moda del que es guarneix, l’esport del que es dóna forma i se supera, l’amor dels seus plaers... aquest llibre ens xerra de tots ells, de tot allò que el nostre cos experimenta, allò que li és imposat i callat.”
L’acompanyaran dues joves poetesses antologades: Maria Antònia Massanet (Artà, 1980) i Mireia Calafell (Barcelona, 1980).

dijous, 21 de gener del 2010

El poder del cuerpo esgotat

El poder del cuerpo està esgotat!
I jo que tan altruïstament havia regalat el meu exemplar! Me'n va assabentar la Nora Almada quan vaig anar a comprar-lo a Pròleg, per tenir-lo a les mans mentre recitava a la FNAC. M'he quedat amb un pam de nas, però encantada, clar. Tot i que no sé per què em ve de nou: és un llibre molt ben editat, la maquetació és preciosa, la tria de poemes i d'autores és impecable... La Meri Torras en sap molt de fer feina ben feta i que resulti atractiva! El tipus de llibre que m'agrada i que m'hagués comprat igualment. Ja ho sabeu, si en voleu un exemplar comenceu-lo a encarregar, que la segona edició està en camí!

diumenge, 17 de gener del 2010

RECITAL A LA FNAC

Dimecres 20 recito a l'FNAC del Triangle dins el cicle Versos a l'FNAC, organitzat per la poeta andorrana Teresa Colom. Us espero a les 19h a la secció de poesia!

Ressaca de Sant Antoni













Acab de posar els peuets a casa després de passar es cap de setmana a Artà. Després de 5 anys he pogut tornar a viure Sant Antoni! I me fa un gracier que en Toni ja se sap totes ses cançons i venga a entonar tot lo dia. Ai, però lo bo s'acaba i sempre té gust a poc, de manera que he pensat en posar aquí unes gloses i poder-les anar recordant quan me pegui s'enyor.
Ah, ses fotos són de n'Estrella Viejo.

Noltros som una pandilla
que venim a refrescar.
Tant si sou Toni com Tonina
sa botella m'heu de dar.

Tots som, tots som, tots som,
tots som de la caçalla,
tots som, tots som, tots som,
de la caçalla som.
No en volem cap
que no sigui des nostros,
no em volem cap
que no vagi ben gat.
Ben gat, ben gat, ben gat,
ben gat com una sopa,
ben gat, ben gat, ben gat,
com una sopa gat.

Habitants i moradors
de dins sa vila d'Artà
tots junts hem d'invocar
Sant Antoni gloriós.

Beneïu-mos, Sant Antoni,
som es pagesos d'Artà,
que l'any qui ve poguem tornar,
no mos assusta es dimoni.

Digau visca Sant Antoni
amb so mocador pes coll,
amb so so des picarol
farem fugir es dimoni.

A dalt des Puig Colomer
hi trobaren un avenc.
Ni murero ni pobler
Sant Antoni es artanenc.

I ASSISTIU A LO ELOGI
D'UN SANT QUE HEM DE VENERAR
I ARA PER COMENÇAR
DIGAU VISCA SANT ANTONI!

Gallina de piel quan vam cantar aquesta darrera a Completes. S'iglesi rugia

diumenge, 3 de gener del 2010

Tetralogía de la caída (IV)

Aquí deixo la meva primera traducció al castellà, de l'antologia El poder del cuerpo, de Meri Torras, de la qual ja n'havia parlat en un post anterior:

Cada día me siento
más lejana de mí
el reflejo en el espejo
muestra una figura ajena
me siento extrañada
de mi propio cuerpo
y me provoca rechazo
tener que habitarlo.
Pero no tengo otra casa donde vivir
-y esta me sale barata
tampoco come demasiado.
En mirada de otros
me siento socavada
hasta un punto
que ya no sé bien
dónde está el límite
entre yo y yo misma.
¿Pero me penetra a mi
o penetra a la otra?
¿A esta otra maria antònia
a quien le gusta
comer y reír y hacer el amor?
Porque ella ya no soy yo:
yo soy vieja y oscura
triste, fea
resignada y temerosa
insomne y enfermiza
pesarosa por fatigosas cargas
rotunda como un agujero
insaciable de nada.
Masa de mortífera insatisfacción
un medio despojo tan sólo